EL MEDI AMBIENT
Yo
vaig
perdre
la noció
del temps.
Sentia que no
pertanyia a aquell
lloc mai més. Era com
si el món haguera
explosionat
i només van quedar les
cendres, roques
i un núvol
gris que cobria el cel
de manera contínua.
Tothom estava acostumat
a viure així. Sense quasi
arbres, amb sequeres,
sense veure el sol, respirant aire
contaminat...La mort
era el mal més comú, tan comú que la
gent va deixar-ne de
tindre por. Érem amics de terratrémols, fred,
inundacions,
desforestació, tempestes, tornados, huracans, tsunamis...
Ja no existíen els
països. La terra era un trencaclosques de roques, terra,
muntanyes i plàstic.
Era massa tard per a reparar el mal fet. La terra va respondre
amb fúria i els seus
habitants no van saber
com continuar la conversa. Només quedava resignar-se i esperar
la catàstrofe que
acabaria amb ells. De sobte vaig sentir un soroll, com si fora una campana
molt a prop. Pensava que seria un avís d’un allau de
terra i fang o una nova tormenta dirigint-se a la nosotra ciutat. Però no, era
el meu rellotge despertador... un malson o més ben
dit,
un bon somni.
Encara estem a
temps de canviar
els nostres hàbits.
Juan Carlos P.M. (C1 Pilar de la Foradada)
La Barqueta de
Mar
Era una tarda
molt calorosa d'estiu. Uns amics i jo estàvem donant-nos un bany a la platja,
quan de sobte, el sol es va amagar i el cel es va posar negre. En qüestió de
segons, la platja s'havia quedat buida. Tot seguit, el vent va començar a bufar
fortament i el mar brau, va embogir.
Al cap d'uns
dies, el sol va tornar a brillar. I quan vaig sortir a fer una passejada per la
platja, no vaig poder creure el que veien els meus ulls. La sorra s'havia
tornat de color blau. La meva curiositat era tan gran, que vaig córrer cames
ajudeu-me.
En
arribar-hi, vaig veure que eren uns cuiosos èssers vius. En vaig agafar un.
S'assemblaven als vaixells velers, però aquests eren molt més xicotets i d’un
color blau intens i transparent.
Aquests
èssers, viuen mar endins, navegant amb la seua vetlla d’un lloc a un altre,
fins que són menjats per les tortugues.
Aquest fet,
produït pels forts vents de sud i l'augment de la temperatura de la mar que han
arrossegat aquests éssers a una mort segura, és un dels tràgics efectes que
està provocant el canvi climàtic.
No
ens quedem amb els braços plegats!!!
Elena G. (A2)
Corriol camanegre
Voleteja distretament per la vora de la llacuna rosa, amb la tranquil·litat de qui passeja en pijama per la seua casa un diumenge al matí. Fart de turistes, de vegades ix a sobrevolar les dunes i les platges de Torrevella, potser per nostàlgia ancestral. D'alguna manera sap que els seus avantpassats habitaven aquell territori fa no tant de temps. D'alguna manera sap que no és benvingut allí, des que la construcció descontrolada del litoral va guanyar la desigual batalla i el va obligar a buscar nous territoris. Danys col·laterals, el medi ambient sempre perd. A poc a poc es va acostumar a la seua nova vida al parc.
Tanmateix, hi ha dies en què el territori del parc se li fa xicotet, l'ofega. Llavors aixeca el vol cap a les platges, cap a les dunes, cap a la llibertat. Però hi torna, sempre hi torna.
D'alguna manera sap que a hores d'ara, el Parc Natural de la Mata-Torrevella és l'únic espai del Baix Segura on viure en pau. Almenys la seua nova llar está prop de la mar i fa olor de sal...
Julià
i els guants
Encara
recorde perfectament quan el vaig veure per primera vegada i com fou.
Era el
primer dia d'institut, després de Nadal. A la classe hi havia un nou xiquet,
Julià. Quan el professor ens el presentà, ens digué que era un xic vergonyós,
poc parlador però molt corcó i que entre tots hauríem d'ajudar a integrar-l'hi.
Julià
portava una samarreta on es podia llegir
“Nosaltres som la Terra”, de sobte, em fixí en el cinturó perquè tenia
enganxats uns guants que semblaven com d'hospital.
A l'hora
d'esmorzar, observí que Julià estava a soles al pati però, inesperadament, es
posà els guants i es dirigí cap a un
grup d'alumnes i sense dir-los res, agafà del sòl uns papers i un trosset
d'entrepà i els llançà a la paperera.
Els alumnes
es rigueren d'ell, començaren a tirar-li boles de papers i li feren burles.
Tanmateix, ell no deia res, sinó que ho agafava tot per a porta-lo a la
paperera.
No sé com,
vaig acabar al seu costat l'en defenguí i l'ajudí a arreplegar papers per tal
de portar-los a la paperera. Va ser llavors quan Julià em mirà i em digué “Gràcies”.
Des
d'aleshores, es formà l'esquadró “Guants Nets”.
LA CORRIOL
I EL MOSQUITER
La corriol Neus fou a la trobada de Rafel, un mosquiter. Com qualsevol vesprada amb les paradisíaques condicions de la Llacuna de la Mata en ple segle XIX, res a l’horitzó semblava alterar el transcórrer del saladar i el matoll.
Joan i Pere es van acostar al mateix terreny des de diferents direccions. Cap d’ells sospitava que no seria una trobada qualsevol; tots dos descobririen que tenien planejat recórrer a la crema de les mateixes salicòrnies, per a obtindre sosa. Amb un colp suau, Neus va avisar Rafel de la presència d'humans, en silenci observaren com Pere, sorprés, descobria el seu amic prenent les mates que va estar seleccionant i cuidant. Joan es trobà estranyat de coincidir amb el seu company.
Discutien iradament, mentre el foc pres s’estenia al matoll, aleshores quedaren atrapats. Neus i Rafel sobresaltats, cridaren als seus congèneres, amb branques desviaren l'aigua de la llacuna per a aconseguir humitejar el matoll. Els homes acorralats, no s'adonaren dels treballs dels ocells, ni dels moviments de les suculentes salicòrnies que apagaren les flames.
Una nit qualsevol, Joan i Pere, tornen a casa convençuts que la cobdícia podia haver posat fi a les seues vides i a un paradís únic.
Silvia R.F (B2)
La mar plora
Aquell dia Nel·la no tenia temps pera anar
al contenidor de reciclage, tenia pressa per arribar a un partit de futbol molt
important. Així que va llançar el fem directament a la mar.
Aquella nit una familía de dofins tindria
mala sort: Raig, es va quedar enganxat amb unes anelles de plàstic.
Mentrestant, Nel·la no podia dormir, estava
intranquil·la així que es va quedar mirant per la finestra, quan va escoltar un
lament. La llum il·luminava la mar i va veure una ombra de dofí reflectida a
l’aigua. Va sortir per la finestra i va veure què passava.
Quan estava prop de l’aigua va veure les
deixalles, que ella mateixa havia abocat. Aleshores va veure Raig engaxat a les
anelles i va córrer angoixada a salvar-lo. La xiqueta va alliberar el dofí que
va abraçar sa mare. La mare li va agrair l’ajuda amb una cançó de felicitat
mentre nadava mar endins.
Nel·la es va adonar que no va actuar bé. A
partir d'aquell dia quan caminava per la platja sempre recollia els plàstics
d’altres persones i així és com Nel·la va començar a cuidar el nostre mar.
Cada any 6,4 milloms de tones de
fem acaben al nostre mar.
Sherezade (A2)
LA NOIA DE PAPER
Passejant per la llacuna de
la Mata anava una xiqueta una vesprada de tardor. Duia un cabàs i recullia el
fem dels turistes. Feia encara bon temps i els rajos del sol s’entreveien
damunt les vinyes dels camps.
Des que van anar a l’excursió, la
xiqueta va pensar que aquell lloc era meravellós i no s’hauria d´embrutar mai.
Per això, al matí, va proposar-s’hi que, si ningú més ho feia, ella netejaria
tot el sender a peu.
Quan arribà a l’Observatori, es va
aturar per tal de contemplar la bellesa de les aus. Volia volar, volar i ser
lliure com un d’aquells ocells que admirava cada vegada que hi anava.
I pensant en el seu desig de volar,
es va quedar adormida. Somià amb un món, vist des del cel, on tot arreu era
net, uns oceans on els dofins i les balenes solcaven lliures i eren amics dels
pescadors.
I volant i somiant es va fer gran i
finalment es convertí en una gran bióloga. I prosseguí el sou somni de trobar
la solució per a aconseguir un món més net on els humans respectaven la nostra
Terra, l’única que tenim.
MARÍA DOLORES S.G. (C2)
LA SUMA VERDA
La flamenca roja Mari era la
responsable d’organitzar la festa d’inici de la primavera, estació en què els
flamencs de la llacuna nien. La festa donaria la benvinguda a les noves cries.
Però, Mari i els seus amics Ànec Blanc i Camallonga volien fer-la diferent
enguany.
Mari proposà un concurs per a
arreplegar el fem de la contaminada llacuna. Guanyaria qui trobara la deixalla
més rara. Hi convidarien a tots els animals de l’aiguamoll: al Corriol
Camanegre, al Xatrac de l’Albufera...
Eixe mateix dia, un pare i un
fill decidiren que passarien el cap de setmana a la llacuna, i Josep i Maria també hi anirien per a cercar
un comptaquilòmetres que se’ls hi havia perdut fent una ruta.
Arribà el gran dia i la llacuna
era una festa: els animals havien fet una muntanya amb les deixades
arreplegades i ara tot estava més net. Va guanyar l’arpellot cendrós, que trobà
una cosa xicoteta amb números.
Mentrestant, el pare, el fill i
la parella de nuvis passejaven prop d’allí. Seguiren les aus que voletejaven
per la llacuna i quedaren bocabadats en veure la muntanya de fem. Avergonyits,
portaren les deixalles a l’abocador.
I tu, lector, com sumes?
Héctor (A2)
LLACUNA ROSADA
Una nit d’estiu vaig anar molt trist a veure les estrelles
en un lloc meravellós de la meua ciutat
diamant preciós de tots els torrevellers.
Sense voler vaig quedar-me
adormida escoltant l’aire cantar havaneres,
les cançons més boniques del món que abans cantaven els mariners
quan viatjaven i deixaven en terra allò que més estimaven.
les cançons més boniques del món que abans cantaven els mariners
quan viatjaven i deixaven en terra allò que més estimaven.
En despertar, una dona hermosa, va cridar la meua atenció
i com si fora un miracle, vaig oblidar de sobte, la tristesa per la qual plorava la nit anterior.
Semblava ser una deessa navegant ferma, esvelta i poderosa,
damunt d’un vaixell quallat en sal portant un vestit de color rosa intens brodat amb
diamants que la feien
brillar més que la lluna en el mar.
Escoltada anava per flamencs i artèmies salines que la protegien com si d’un tresor es
tractara i l’allunyaven
d’un món de roïns i roïnes.
No mereixia el seu amor, però va ser en aquell moment quan vaig tornar-me boig i sense
pensar-ho li vaig fer el
petó més dolç.
Els meus llavis es van cobrir de sal i quan li vaig preguntar com s’anomenava,
amb una veu melodiosa va entonar ….”soc la Llacuna de Torrevella i la Mata”
princesa d’aquesta
ciutat i ara que m’has besat, mai de mi, mai de mi, t’oblidaràs.
Depressió
Manel era un
home de seixanta-sis anys vidu. Quan va morir la seua dona, va perdre les ganes
de viure. Va començar a fumar més, caminava pel carrer i llançava els
embolcalls en qualsevol lloc.
Tenia una
neta, li deien Nerea, una xiqueta de deu anys amb molta energia i amant dels
animals. Una vesprada, cuidant d’ella, la xiqueta s’avorria i li va demanar
anar a passejar.
Manel va
recordar quan era jove i passejava amb la seua dona per les llacunes de la
Mata, admirant la naturalesa i escoltant els ocells.
Després d’una
hora passejant, es va adonar que Nerea estava trista. Ell li va preguntar què
li passava i Nerea digué: “Avi, està tot molt brut, hi ha llaunes, plàstics per
tots costats i no hi ha animals”. Manel va obrir els ulls intensament, es va
adonar que els humans estaven acabant amb el món. Es va ajupir i li va demanar
perdó, perquè ell també hi havia contribuït. Nerea el mirà i li digué: “Et
perdone, però hem de posar el nostre granet de sorra per ajudar”.
Llavors, Manel i Nerea començaren a netejar i s’adonaren que els dos eren
feliços ajudant a salvar el món.
Alexandra M. (A2)
ARA MÉS QUE MAI
La terra ens
crida amb to de tristesa,
ja porta de
temps callant amb enteresa.
La terra ens
demana una mica de cura,
per tal que
gaudim de la seua bellesa.
La natura és
tranquil·la i actua amb saviesa
sempre ha permés
fer i desfer sense mesura,
no ha
pensat per si mateixa sinó per la resta,
amb afany
d’oferir el millor de la seua terra.
Com ja diuen els
savis,
tota paciència
té un límit,
tot el que no es
cuida es perd,
el que no es
valora no és etern.
Ara més que mai
és temps de prendre mesures,
de curar les
ferides,
de no fer-nos
còmodes
de lluitar pels
mars, pels arbres…
De posar el
nostre gra a l’arena
reduir les
nostres restes una mena,
tornar a la
natura el que li pertanguera.
Clar que si ho
fem pagarà la pena.
Té l’humà
l’última paraula,
de viure en
harmonia amb el que l’envolta
o viure a soles
sense llum, sense fauna,
sense olors,
sense flors i sense esperança.
La natura
disposta ens allarga la mà
per ara i mentre
puga.
Ara més que mai
necessita cura.
Hi haurà qui
escolte la seua demanda?
Pilar G. (C2)
EL BOSC DE TULA
Albert carregà
els llebrers furtivament al remolc, tal com li havia encomanat son pare aquella
matinada fresca d’agost. Albert era un jove sensible, potser perquè la seua
família mai l’estimà. S’assemblava molt a sa mare.
Aquell dia, Tula no corregué
massa. Possiblement tenia una ungla trencada, però el seu pare era pragmàtic.
Un brunzit va espantar l’Albert que, en girar-se va veure la seua Tula inert a
terra. Sense temps per a la compassió, el monstre va desaparéixer, no sense
abans ordenar-li enterrar Tula i cremar els rostolls de la masia
En aquell moment, Albert va
decidir encaminar-se fins a la caserna de la Guàrdia Civil, però davant la
porta va trepitjar l’accelerador i, tot posseït i enterbolit, va enterrar Tula
i cremar els rostolls. De sobte, un fort vent va propagar les flames fins a una
pineda. Albert va haver de triar entre avisar el poble o fugir. Respirant fort,
s’endinsà serenament entre les flames.
El foc va arrasar tota la
serra. On van trobar el cos d’Albert va brollar un baobab. Ningú s’ho explica;
però al cap i a la fi, tot el que veiem és pols de les estrelles.
Josep G. (A2)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada